Potser aquest refrany fa referència al fred que passaven les castanyeres pel dia de Tots Sants, quan havien d’estar tot el dia a la intempèrie venent castanyes, tot i que tenien el foc a prop.

Les castanyeres acostumaven a ser dones més aviat grans i vestides amb roba fosca i amb un mocador al cap. Una d’aquestes castanyeres era la Ignasieta Pastor, àvia del Sr. Josep, que ve al nostre Centre de Dia de Sants. Ell ens explica, amb molta emoció, que la Ignsieta era una dona molt bona que venia castanyes a la tardor i talls de meló i síndria a l’estiu (ara seria impensable, no passaria els controls de sanitat!!). Primer va tenir la parada a Cornellà i després es va traslladar al Carrer Roger. Era petitona i grassoneta, “gafarrona” diu el Josep, no sabem si aquesta paraula surt en el diccionari, però s’entén a la perfecció.

La Ignasieta, continua explicant  el Sr. Josep, anava vestida tota de negre, com la gent humil i treballadora de la seva època (potser parlem de principis del segle XX). En aquella época la vida era molt austera per a la gent d’algunes barriades de Barcelona. Ella era molt bona persona i estava sempre disposada a ajudar als veïns, “no tenia res seu” (afegeix el Josep).

Com la Ignasieta, moltes castanyeres omplien els carrers de la nostra ciutat, en la Plaça de Sants diuen que sempre hi havia una.
Ara tot és diferent, ja no fan falta capes i mocadors grans, però mai direm que no a unes bones castanyes.

BONA CASTANYADA!!

---