En passar a ser cuidador d’una mare o d’un pare amb Alzheimer -o amb qualsevol malaltia que provoqui dependència-, el fill o filla inicia una etapa vital que li provocarà moltes emocions, sentiments i situacions contradictòries.

La dificultat de cuidar pot ser deguda a moltes qüestions. Pot ser per la tristor que provoca veure al pare o la mare perdre les seves capacitats, o tal vegada per la pèrdua de llibertat que aquesta situació comporta. Malgrat la bona voluntat del fill o de la filla, dia a dia es fa palès que el progenitor el necessita i que cada vegada fa menys coses amb autonomia. Aquesta situació pot resultar asfixiant, i el desig de fugir-ne genera culpa. El fill o la filla es creuen egoistes. A tot això també cal afegir un altre element: tots tenim un passat i una experiència de ser fill o filla i, de ben segur, hi ha ferides encara no tancades. I, si ens posem en la pitjor de les situacions, potser no varem tenir una bona vivència de la relació amb el nostre progenitor. Quan es dona una situació de dependència, tot això es viu amb gran intensitat i tots aquells aspectes de la relació que ja plantejaven dificultats, ara en plantejaran més.

En ocasions trobo fills que em diuen: “això ho fa per molestar…” i, al principi, pensava que s’equivocaven, que no entenien que era la malaltia la que provocava aquella conducta. Avui en dia, però, sovint penso que potser sí que ho fa intencionadament. Potser no per molestar, si no per reivindicar la seva presència i la seva forma de ser, ja que el malalt amb demència conserva encara algunes capacitats i sobretot emocions.
A vegades, també pot passar que el caràcter del pare o la mare es suavitzi i se’ns mostri vulnerable i fràgil. Aquesta situació seria una bona oportunitat per relacionar-nos amb ell o ella d’una altra manera i per curar ferides.
El que vull dir amb tot això és que la situació de tenir cura d’un progenitor amb dependència és una oportunitat per refer lligams tot i que també pugui generar sentiments contradictoris. Malgrat la dificultat de la situació, és bo recordar que és un bon moment per “autoconèixer-nos” i que cal ser tolerants amb nosaltres mateixos i amb l’altre.

 

 

Rosa Soler Pujol

Psicòloga del Centre de Dia Barcelona 2

---